Necessito no anar tant al límit??
La carretera, com la vida. Corbes, Frenades, Límits.....
Anar al límit, com tot en la vida, ens porta a treballar sobre la nostra confiança, i la que dipositem en la resta de les persones que ens acompanyen. I que passa quan no hi ha més remei?
Estic en un moment de vida molt vital. Amb il·lusió, ganes i fam de fer coses grans incloent la reconstrucció de relacions. També és un moment de conflictes familiars, en part provocats per un mateix, que en la meva essència em serveixen per analitzar quin tipus de companyia (i companya) necessito.
Tots sabem que la vida és allò que passa mentre planifiques. També és la conseqüència de les decisions que es prenen. Aprendre d'elles, assumir les conseqüències i quines són les accions que es treuen per ser millors.
- La Primera de totes: No vull ni dec reconstruir totes les relacions familiars. No em dona la gana.
- La Segona: Sí, tinc ganes de reconstruir relacions que he tingut amb alguna companya de vida. No cal que sigui igual, ni tan sols ho pretenc.
- La Tercera: El cercle d'amics està bé, procurem ampliar. A poder ser, amants del rock.
- I la Quarta: De l'ampliació que surti una dona amb qui compartir projecte de vida. Com diu el professor Antonio Bolinches, "La vida es un partido de futbol, dura unos 90 años... A partir del 50 puedes ir al banco" Doncs que m'agafi gaudint.
I com moltes vegades, us deixo un enllaç amb una cançó per a mi molt important.....
"Y báñate en mis ojos, que se joda el mar
Que quiera mecerte a su antojoSi no somos nadie a nadie va a encontrarY si a las heridas quiere echarles salSolo va a encontrarse cerrojosY las cicatrices de la soledad"Autor: Marea
Cançó: Que se joda el viento
Enllaç al video:
https://www.youtube.com/watch?v=Byg3I-Y-I_Q
Comentarios
Publicar un comentario