La Mirada enrera

 

L'atletisme és un esport que em va donar tot en la vida, i que també m'ho va prendre tot. És curiós, no? Al principi, em va prendre una infància normal. La infància clàssica és sortir de l'escola, anar al parc amb els amics i amigues, fer colla i després de jugar una mica, tornar a casa amb els genolls raspats i la corresponent "Que has fet" de la Mare en arribar.

De fet, sóc gran (prop ja dels cinquanta, gran edat) i repeteixo algun hàbit après entrenant. L'atletisme em va donar disciplina, paciència, visió de futur i centrar-me en el present. Quatre punts cardinals, com si fossin la brúixola d'un navegant. La disciplina al nord, al sud la Paciència, a l'est el present i a l'oest, la visió de futur. I quan aquesta brúixola va girant afectada per camps magnètics, pot perdre el nord, com ha passat els últims temps.

Les brúixoles tenen un truc, i és que els punts estant fixes sempre prenent com a referència un estel: L'Óssa Major. La constel·lació d'estels que més brilla i que està situada al pol nord. Per arribar-hi, necessites entrenament constant, llevar-te en dies plujosos, entrenar sota un sol cremant... tot acompanyat d'un pla de vida.

Al nord està la Disciplina. Aquest mètode d'entrenament, enfocat de cara a un objectiu, sense saltar-se passes, sense desesperar per què no arriba. I si cal, es varia de pla. També necessites la Paciència al sud, com a contrapès de la disciplina. Molta empenta i rauxa pot ser bo o dolent, tot depèn de l'equilibri emocional que necessitis per fer el gran salt, o el pas al costat. Ajuda a gestionar també el soroll extern. Com a atleta, sé que no sempre l'ànim del públic (Sempre amb agraïment) es bo per què et pots desfonar, o una mala instrucció de l'entrenador pot fer saltar tot en un sol segon. O jo mateix, que competia pensant ser un "Milhomes" i perdre.... i altres cops no creure que podia i fer-ho. A L'est està el Present. Viure el present és necessari, et fa estar connectat a la realitat. Ara bé, quan corria en distància mitjana, el present podia durar mitja hora i no trenta segons. (100 metres o 10000 metres). T'imagines corrent els 10000 pensant que són 100?, quin estrès! Ara, tampoc éspensar que tot arribarà, com en el 10000. Que vas fent i prou (ull viu, que les cames es moren cap al 5000 i la resta és tot cap) t'ajuda a veure que no tot és momentani. De fet, Viure el present pot ser un café soluble o un gran cafè latte tirat pels bàrmans del Versalles (Gran de sant Andreu, 252, a Sant Andreu, Barcelona).

I a l'oest ens queda la Visió de Futur. Sense una visió de futur no anem enlloc. Per què fem les coses si no hi ha una visió de futur, un objectiu? Aquí tenim part de la mare dels ous. El contingut surt de les teves entranyes, del que et motiva per viure, allò que només tens tú i que cap altra persona pot ser dipositaria d'aquestes. Si dipositem que som en els altres no anem bé. Si posem expectatives elevades, ens frustrarem. Si les expectatives són baixes, no ens mourem... Si, cert és que som humans i que una part de la nostra vida és social, i que les expectatives fan una combinació de jo i el món que m'envolta. Ara bé, recordo quan jo mateix ponia els ous meus a la cistella del meu company d'equip. 

Tenia una gran confiança en ell, mai cega. I a la inversa igual. No vol dir desconfiança, vol dir que tú estàs pendent del que passa a la teva vida, i a la de tots, per què la visió de futur implica una ingent feina d'equip, amb ambició, i coordinada.

Francesc Martinez i Torrents

EASC Coach 

Biopolis Sport Co Creador

Biopolis certified trainer